“Tenim 15 milions d’usuaris únics i 13 milions de pàgines úniques vistes al web cada mes. És molt difícil poder controlar tots els comentaris que tenim a les notícies”, assegura Vicente Ruiz, subdirector d’El Mundo i responsable de l’edició digital d’aquest diari. Internet no només ha propiciat una reflexió necessària pel que ha suposat de canvi de model del periodisme gràcies a l’accés lliure als continguts sinó que també ha promogut la democratització de la comunicació, entesa com un ens susceptible de ser sotmès a debat.
Avui he trucat als avis. S’hi ha posat la tieta i l’he confòs amb l’àvia. M’ha explicat què ha fet i m’ha preguntat per mi. Per si vam arribar bé. Desprès s’hi ha posat l’àvia. L’avi està malalt, té un virus d’aquests que corren a la panxa, ha dit. L’avi et troba a faltar, està trist. L’avi no va menjar gaire ahir. L’avi té vèrtig. Ahir quasi cau. Ens vam espantar molt. No crec que puguéssim soportar un altre acomiadament.
No sé com es fan aquestes coses ni mai abans m’havia hagut d’acomiadar d’algú d’aquesta manera. No tant aviat, almenys. Així que no sé molt bé ben bé què dir ni què pensar sense que se’m caiguin unes quantes llàgrimes. Algú em va dir un dia que no importa el temps que estem amb les persones sinó el que sentim per elles. No hem passat incomptables hores junts. Però et feies estimar. T’estimem molt tots. Jo t’estimo molt. I això és el que ens trenca per dins i ens doblega de dolor. Un sentit amor que et proferíem sempre que et vèiem.
A mi se’m fa molt estrany. Sé que quan torni ja no hi seràs. I encara que no hi sigui sé que has deixat un buit molt gran que es percep des de la llunyania. I això dol. I fot molt. Tant de bo hagués allargat una mica més la conversa que vam tenir quan t’estaves recuperant, assaborir una mica més les teves paraules. Tant de bo s’hagués pogut fer tot bé des del principi.
Sempre he estat molt orgullosa de la meva família. De tots. De tots i cada un d’ells. Dels pares, del germà, dels cosins, dels avis, dels tiets, dels petits. I de tu. Sempre tant humil, tant senzill, tant fàcil, tant únic. I ens has demostrat que ens sobren raons per seguir estant orgullosos de tu: la gran multitud que et va venir a veure i es va congregar per dir-te adéu ho diu tot. I això ens ensenya que sí, que ets un model a seguir. I encara estic més contenta de saber que el Jaume i l’Oriol són com tu i que creixeràs amb ells i seguirem el teu llegat.
I m’està costant molt assumir que no hi seràs. Que no hi seràs pels peques, per la Montse, pels cosins, pels avis, per la mama, per la tieta. M’està costant molt assumir que ja no hi ets.
Siguis on siguis, només vull que sàpigues que, tot i la distància, jo també et trobo a faltar. I que t’he estimat molt i sempre ho seguiré fent. Siguis on siguis, no te’n vagis molt lluny i celebra amb nosaltes d’aquí un temps el que va ser la vida d’un dels millors homes que aquest món ha perdut. És una puta merda que hagis marxat.
Aún me sigue dando vueltas a la cabeza la pregunta de si realmente la experiencia contada en las páginas de Las Voces del Desierto es cierta. Y aunque parezca increíble de hacer, esos seis meses que Marlo Morgan vivió en el desierto sin más compañía que la de los Auténticos y sin más abrigo que lo que llevaba puesto cuando marchó; sucedieron de verdad.
Morgan, siquiatra norteamericana, viaja a Australia invitada por una comunidad a recibir un premio. Llega con los atuendos propios para la ocasión y se va de esa sala con lo que ella cree más básico. Ese día, empieza una peregrinación por el desierto australiano, el outback, en compañía de los autodenominados Auténticos Hombres de Dios. Morgan, que es una Mutante, poco sabe que el emprendimiento de ese viaje la llevará a un autoaprendizaje muy profundo de su ser, de la naturaleza, y de nuestra relación y conexión con las fuerzas espirituales que nos mantienen unidos en causa y consecuencia con la Madre Tierra.
Los pasos de Morgan nos acompañan en nuestro propio interior y alrededores, haciéndonos pensar y reflexionar sobre cómo nos relacionamos con el mundo, qué daño le estamos causando y dónde centramos nuestra felicidad. Viajamos junto al grupo por un proceso de debate interno- espiritual gracias al comportamiento, modo de pensar, recibir la vida y tratar la Tierra de los Auténticos. Un libro que también invita a la reflexión sobre cómo nos acercamos a los seres diferentes a nosotros, con creencias y modos de vida distinto y cómo los silenciamos creyéndonos poseedores de la verdad absoluta; en este caso, de los aborígenes australianos, víctimas de políticas australianas muy duras.
Cómo si fuera una gran aventura de superviviencia, terminamos el libro con el alma más madura, un pensamiento distinto y una mirada diferente a la vida; más noble, más simple, más primitiva. Una gran recomendación para reflexionar sobre quiénes somos y cómo nos desarrollamos.
